Tòpics de directors/es de biblioteca que escolto i no comparteixo.

1. La solitud del director.

Mai m’he sentit així. Sempre m’he recolzat en els companys per avaluar i prendre decisions i quan no ho he pogut fer amb ells sempre he trobat algun superior o algun company de fora de la biblioteca que m’ha ajudat.

També és cert que pel meu caràcter no he estat mai d’explicar les penes. Més aviat m’agrada compartir les alegries.

2. Treballem les 24 hores.

Jo, no. Ni per tots els diners del món! És veritat que un cop acaba el meu horari laboral llegeixo articles i tuits sobre biblioteques, lectura i cultura però ho faig perquè és el meu àmbit d’interès i per oci. No ho considero feina i ningú m’ho exigeix.

Quan sóc fora de la biblioteca desconnecto totalment. Em dedico a la família, a portar la casa, a fer coses que m’agraden i realment penso que descansar i desconnectar em fa ser més productiu i millor treballador. No em considero imprescindible i tampoc vull que els altres considerin que ho sóc.

3. Estem estressats.

Jo puc dir que no sé què és l’estrès. He tingut moments de sobrecàrrega de feina, sí, i sovint. Però estrès, estrès, no l’he sentit mai. Aquestes són algunes de les claus que a mi m'han anat bé en aquest sentit:

- la meva vida personal és més important que la meva vida professional d’aquí a Lima!

- No ser excessivament competitiu.

- Raonar i no personalitzar les situacions.

Bé, sobre això podria estendrem molt més. Potser li dedicaré una entrada única al bloc per parlar del tema. Si algú m’anima a fer-ho serà més fàcil.

4. Hem de saber de tot.

Per què? És impossible! Jo no sé de moltes coses i no ho amago. El més important és saber a qui o a on acudir en cas de necessitat. I en tot cas estar sempre disposat a aprendre.

5. Gestionar personal és dur.

Sí, en molts casos, però per a mi és dels aspectes més gratificants de la meva feina. Aquí em fa entre por i vergonya estendrem més, així que aquí ho deixo.

6. Comuniquem poc, sobretot les emocions.

Això surt sempre a totes les formacions sobre lideratge o conflictes i a d’altres cursos que no sé com nassos el formador s’ho fa venir bé per acabar parlant d’això. Al final sempre proposen algun tipus d’exercici per ajudar-nos a dir-li a algú que fa bé les coses, per dir-li gràcies, per demanar-li perdó, per reconèixer errors, etc. Uf! jo vaig ho dic i prou. Es que no ho veig tan difícil, francament.

També tinc un bloc on escric coses que em venen al cap i que per sort ningú llegeix.

7. Nivell d’exigència alt.

En això estic bastant d’acord però ajuda bastant a NO creure’s moltes de les “xorrades” sobre motivació que circulen i que ens expliquen a les formacions.

Per molt que ens empenyem hi ha coses que no es poden aconseguir o que requereixen un període llarg de temps per assolir-les. Ser realista de tant en tant va bé.

Per altra banda, està molt bé corregir les mancances amb creativitat però hi ha algunes coses que si els de dalt no posen remei difícilment ho farem nosaltres. Així de fàcil.

Vosaltres, teniu algun tòpic que escolteu però que no compartiu?

Relat

Aquell dijous a la nit es va ficar al llit amb més neguit que son. Al seu costat la seva nova parella dormia profundament. Ella no podia dormir esperant la trucada. Per una banda, desitjava que no sonés el mòbil i que tot hagués acabat, però per una altra banda, egoistament, esperava que sonés perquè així s'acostaria una mica més a ell.

Finalment, el mòbil va sonar just quan s'acabava de dormir. Amb la sensació de no haver descansat va respondre a la trucada:
- a on?.

A l'arribar va trobar-se als seus companys amb la mateixa cara de cansats que ella.

- Bona nit.

- Bona nit? això digui-li a la família d'aquesta pobra noia.

- Al gra, si us plau.

- La víctima és una noia de 19 anys d'un metre setanta. 68 quilos. Morena, de cabell llarg i pell molt blanca. Una dona atractiva. Causa de la mort: asfixia. Segurament amb una bossa de plàstic. El cos va ser trobat lligat pels canells i penjat de la branca d'aquest arbre. La corda de color blanc sembla que podria coincidir amb la corda del banquer assassinat dijous passat trobat lligat a una cadira. Estem investigant si hi ha algun tipus de relació entre els dos.

Després d'unes hores investigant i recollint proves de l'escena del crim, tot l'equip de la policia va desplaçar-se a la comissaria.

- Repassem els crims breument:

Tots els crims s'han produït en dijous al vespre.

Les víctimes són:

Una noia jove de cabell negre, raça blanca, d'ulls blaus. Morta per congelació. El cos va ser trobat estirat al terra amb els ulls oberts. Cap rastre d'agressió ni sexual ni de cap tipus.

Una altra jove, cabell negre, raça blanca. Causa de la mort per ofegament. El cos va ser trobat lligat a sobre d'una roca per evitar que s'enfonsés. Al cos no s'han trobat senyals d'agressió.

Un home de 45 anys, de raça blanca, cabell castany. Asfixiat. Va ser trobat lligat a una cadira en postura asseguda. L'assassí va vestir el cos després de la mort amb camisa blanca, corbata negre i pantalons negres.

Un home de 35 anys, de raça blanca, cabell negre. Trobat ofegat a dins de la banyera de casa seva.

I finalment, la víctima d'avui.

Sembla ser que l'assassí tria les seves víctimes de forma aleatòria. No sabem quin és el mòbil dels assassinats. L'única pauta és que els assassinats es produeixen els dijous.

Ja feia unes hores que la inspectora mirava les fotografies de les víctimes i de les escenes del crim enganxades a la paret de la sala de reunions de la comissaria i no treia res en clar. Es sentia fatigada i sabia que necessitava descansar i desconnectar durant una estona. Se'n va anar a buscar a la seva filla a la biblioteca per convidar-la a berenar. Ella també necessitaria desconnectar de l'estudi.

Només creuar la porta de la biblioteca la inspectora va topar amb un mural de fotografies. No podia apartar la mirada. Era atreta. Aquelles fotografies les coneixia perfectament. Deia: "Exposició de "Book Face Friday" de la biblioteca".

- Hola inspectora, li agraden les meves fotografies?

- Qui és vostè?

- Sóc el bibliotecari i l'autor d'aquestes fotografies.

-  Vostè?

- Sí, senyora, jo. La mateixa persona que cada dia pregunta a la seva filla com ha anat l'escola i l'ajuda a fer els deures mentre el seu pare i la seva mare la deixen aquí, sola. Sóc el mateix que la convida a participar en els tallers de manualitats que fem a la biblioteca. El mateix que li recomana llibres per llegir mentre segurament el seu pare i la seva mare no tenen ni idea de que li encanta llegir.

La inspectora no es podia creure que un assassí rondés tan a prop de la seva filla. Va començar a sentir por d'aquell home per la seva filla i per ella mateixa.

- Hauria de llegir més, inspectora. La lectura li hauria ajudat a salvar vides, a més de millorar la seva, és clar.

Veu que hi ha un espai buit al mural? El reservo per a vostè. Vostè completa el mural.

El bibliotecari, que portava a una mà un llibre, va fer el gest de buscar algun objecte a una butxaca del darrera dels pantalons.

La inspectora va treure la pistola i el va apuntar al pit.

- No es mogui! Tregui les mans del darrera a poc a poc i posi-les a sobre del cap.

El bibliotecari va fer un mig somriure maliciós. Va alçar el llibre fins posar-lo davant de la cara de la inspectora. La inspectora va percebre dos enlluernaments. Un del tret de la seva pistola i un altre del flaix de la càmera de fotos que havia tret el bibliotecari de la butxaca.

Ara el mural de "Book Face Friday" és complert.

Sobre el "Cas Carme Fenoll"

La Carme des d'abans de ser Cap del Servei de Biblioteques ja era una professional exemplar i inspiradora per a molts bibliotecaris. O es que no recordeu l'Arteca?

Si algú em demanés: "Digues-me tots els noms de Caps del Servei de Biblioteques de Catalunya que coneguis". Només sabria dir un sol nom: Carme Fenoll. I es que ella ha apropat als bibliotecaris i bibliotecàries de tota Catalunya i de totes les administracions. Aquest, precisament, és un dels seus forts: crear xarxa entre persones, entre institucions, entre administracions, entre equipaments, etc.

La seva sortida ens ha sorprès a molts per la seva bona feina però també per les bones paraules que tant el conseller Santi Vila com el Sr. Jusèp Maria Boya li van dedicar a la darrera trobada de direccions de biblioteques públiques.

Qui treballa a l'Administració pública coneix les normes del joc. En el procés de selecció de la Carme Fenoll el candidat ha guanyat per la diferència de mèrits que concedeix el nivell D de català. Casos com aquest passen sovint als processos de selecció públics però no tenen tanta rellevància perquè afecten a auxiliars, conserges, bibliotecaris, directors de biblioteques, etc. Això pot passar. Hi ha qui  per 0.15 punts ha perdut o deixat de guanyar una plaça.

Val a dir que no conec el cas en profunditat i vull pensar que el candidat que ha guanyat la plaça ho ha fet pels seus propis mèrits i té tot el meu respecte i la meva enhorabona i li desitjo molta sort perquè la necessitarà. Substituir a la Carme Fenoll és un gran repte i fer-ho igual de bé o millor ara em sembla impossible.

Podríem dir que la polèmica ve donada per les sospites que genera el fet que el candidat que ha guanyat és membre del partit polític d'ERC. Home, podria ser una casualitat! Ho dic de debò. Hi ha molts bibliotecaris amb carnet de partits polítics que treballen a l'Administració i no per això s'ha de pensar que la plaça de funcionari no l'han guanyat amb el seu esforç. En qualsevol cas, tractant-se de biblioteca pública, tenir carnet d'algun partit polític, del que sigui, hauria de restar mèrits en un procés de selecció per què la biblioteca pública ha de ser imparcial políticament.

De totes maneres, si s'ha creat aquesta polèmica deu ser perquè algú coneix algun cas d'enchufisme pel fet de formar part d'algun partit polític o per "cunyadisme", no?

Per altra banda, i amb això no faig referència al "Cas Fenoll" ni a la persona que la substituirà (o no). El que sí és cert i contrastat és que en un procés de selecció públic el que compta són els anys que has ocupat un càrrec a l'Administració i no si el que has fet ha estat una bona feina o no. Per tant,  una persona que, en el millor dels casos, porta vint anys limitant-se a fer acte de presència al seu lloc de treball té més possibilitats de guanyar una plaça que algú que porta treballant deu anys i ha fet més feina que l'altra en vint. Cap sistema és perfecte. D'acord. Però és injust i contraproduent. I així es vol renovar l'Administració?

Per anar acabant, vull donar l'enhorabona a la Carme per la feina que ha fet, per la seva proximitat i per haver enfortit la professió.

També vull donar l'enhorabona al candidat que ha guanyat la plaça i desitjar-li molta sort si finalment ocupa el càrrec.

Finalment, si alguna persona s'ha escandalitzat o rigut perquè ha trobat alguna o algunes faltes d'ortografia en aquest text, vull recordar-li que tinc el nivell D de català i que, tot i que, no és cap garantia d'escriure bé el català, sí pot ajudar en un procés de selecció.

Per cert, que la plaça de la Biblioteca Carles Rahola, Biblioteca Provincial de Girona, està lliure. S'admeten apostes.

7º Congreso de Bibliotecas Móviles (bibliobusos)

El dies 23 i 24 d’octubre vaig tenir la gran sort d’assistir al 7º Congreso de Bibliotecas Móviles. Jo treballo en una biblioteca pública en una àrea geogràfica on les poblacions veïnes en un radi de 50 quilòmetres tenen com a mínim 10.000 habitants així que mai havia vist un bibliobús. Sobre el servei de bibliobús coneixia la teoria però m’interessava saber com és el dia a dia de les persones que gestionen el bibliobús i com són els usuaris que l’utilitzen. Haig d’admetre que la meva ignorància em creava prejudicis que em portaven a infravalorar el servei de bibliobús. Uns prejudicis que, per desgràcia, penso que altres col·legues de biblioteca pública també tenen. L’assistència al congrés m’ha obert els ulls i admeto que m’ha fet sentir malament per haver tingut aquests prejudicis. Per sort, o millor dit, per què vaig anar al congrés, ara puc dir que estic curat.

Els bibliobusos, tal i com va dir Marta Cano, gerent de la Gerència de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, són el servei més eficient i millor per als municipis petits. 

De les comunicacions em va sorprendre molt el projecte del biblioburro. Un servei que havia menyspreat fins que Aura Inés Aguilar, procedent de Colòmbia, ens el va explicar. I es que el biblioburro és l’únic accés a la cultura per a petits grups rurals de Colòmbia. Però, a més, aquestes comunitats rurals pateixen la pressió de forces armades. Abans del biblioburro hi havia el burrobomba perquè els paramilitars enviaven bombes enganxades als animals. Va ser molt emocionat sentir a Aura dir que ells enviaven llibres amb l’objectiu de salvar vides.

Documental sobre el biblioburro: 

Van haver moltes altres experiències totes elles igualment interessants. Bibliobusos catalans organitzen clubs de lectura virtuals, activitats de promoció del patrimoni o, fins i tot, han utilitzat el servei de bibliobús per impulsar biblioteques públiques que no estaven en condicions adequades.

Roberto Soto, President d’ACLEBIM, va parlar d’una APP específica per als bibliobusos de Lleó amb grans potencialitats i utilitats.

Maite Comalat, professora de la UB, va fer un recorregut per la situació actual del bibliobús. Des de Galícia, on no s'ofereix aquest servei malgrat la seva geografia muntanyosa i rural, fins a Finlàndia, on existeixen bibliobusos especialitzats en segments de població, adults o infants, o especialitats en serveis concrets (tecnologies).

El congrés va donar per molt més però la política del meu bloc és no fer entrades gaire extenses. Si voleu saber-ne més visiteu la pàgina del congrés.

Elogi de la biblioteca

El dia 5 d'octubre es va fer la presentació del curs La biblioteca: imaginari i història d'una idea per part de Carme Fenoll, Cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, i Jordi Puntí, escriptor. Malauradament, l'horari de les sessions del curs, dilluns a la tarda, és molt poc compatible amb l'horari laboral dels bibliotecaris/es de les biblioteques públiques. Però no em volia perdre la sessió inaugural Un fons sense fons. Elogi de la biblioteca. I es que sabia que Jordi Puntí havia passat uns mesos treballant a un dels despatxos que la New York Public Library lloga a escriptors per documentar-se sobre Xavier Cugat, el protagonista de la novel·la que està escrivint actualment.

Puntí va començar la comunicació amb un gran titular "la biblioteca és un estat mental" i va continuar compartint la seva experiència i coneixements sobre la biblioteca de Nova York.

La biblioteca de Nova York és moltes coses per a la comunitat però és també un gran negoci. A la biblioteca es celebren casaments, conferències, festes, actes de voluntariat, visites guiades, fins i tot, classes d'esgrima. Hi ha un escriptor que edita i publica els seus propis llibres a la biblioteca i després els ven a la porta de la mateixa i aquesta és la seva forma de sobreviure.

La biblioteca de Nova York disposa d'un pressupost de 150.000.000€. La meitat procedeix de l'Ajuntament de la ciutat i l'altra meitat s'obté de donatius. Al 2014 vuit donants van donar més de 5.000.000$ cadascun. Però hi ha molts més donants entre els quals es troben els Young Lions. Un grup de joves menors de 30 anys que donen cada any a la biblioteca un mínim de 10.000$.

Puntí va mostrar fotografies interessants dels soterranis de la biblioteca, vuit pisos plens de prestatgeries buides, i d'espais infrautilitzats, on en un d'ells guardaven el catàleg en fitxes de la biblioteca.

A l'escriptor li va sorprendre que a la biblioteca podia trobar-ho tot: un llibret d'un autor local de Manlleu, un passaport dels anys vint, una revista local de Transilvània i, fins i tot, el testament de Francisco C. Cugat, el germà del personatge sobre el qual gira la novel·la que està escrivint.

En la inevitable i esperada comparació entre el sistema bibliotecari novaiorquès i el català no vam sortir gaire malparats. Puntí va destacar que el cas de la New York Public Library, destinada a la investigació,és un cas excepcional, doncs el funcionament de la resta de biblioteques públiques no tenen res d'envejables per a les biblioteques catalanes. Això sí, va destacar que les biblioteques de Nova York tenen molts més diners i que es nota que a NY les biblioteques formen més part de la vida de les persones que no pas a Catalunya. Per acabar, també va destacar que la biblioteca de NY té un sentit de servei més universal. De fet, es poden prestar llibres electrònics de la biblioteca des de qualsevol lloc del món.

Les vacances dels bibliotecaris

El bibliotecari - bibliotecari (o bibliotecària es sobreentén) no descansa mai, tampoc en vacances.

Abans de les vacances haurem acumulat tal quantitat de llibres per als dies de festa que hauríem de llegir una mitjana de tres llibres per dia. És inevitable resistir-se. El cervell reptilià d’un bibliotecari en temes de lectura és incontrolable.

Anirem a la platja o a la piscina i els nostres ulls, de la mateixa manera que se’ns aniran cap a la bellesa dels homes i dones mig nus (no som de pedra) també s’aniran cap a les portades dels llibres que la gent llegeix mentre pren el sol. Començarem així a crear mentalment el llistat de properes adquisicions per a la biblioteca.
Els més addictes a la professió i a les xarxes socials, fins i tot, es sentiran temptats a fer-los una fotografia per després compartir-la amb alguna etiqueta del tipus #readingissexy #lecturadestiu #estiudellibre, etc.

Els bibliotecaris més bojos i més arriscats s'atreviran a jugar a jocs de taula en les llargues nits d'estiu. La pressió del bibliotecari al jugar al Trivial Pursuit o a qualsevol altre joc de preguntes de coneixements s'incrementa en l'època de vacances. Existeix el mite que els bibliotecaris sabem de tot. Això fa que quan juguem a jocs de preguntes en el moment de formar els equips se’ns rifin. No serveix de res dir que una cosa no té res a veure amb l’altra. Els és igual! “Jo vaig amb tu que tu llegeixes molt”. Al llarg de la partida serà inevitable sentir la típica frase “però això no ho saps essent bibliotecari?”

 

Els bibliotecaris més afortunats aniran de viatge. A la maleta no faltaran com a mínim dos llibres. Si cal, en comptes de portar cinc samarretes portaran tres però els llibres han de caber dins la maleta, sí o sí! Els bibliotecaris tenim lectofòbia (por a tenir ganes de llegir i no tenir cap llibre a mà).

Els viatgers més previsors que prepararan amb temps l’itinerari de les visites turístiques buscaran on són les biblioteques públiques i com incloure-les a l’itinerari sense que els acompanyants s’adonin. No diran res als acompanyants de viatge i com qui no vol la cosa, un cop al destí: “ostres! Quina casualitat! Una biblioteca! Entrem?!” Els acompanyants segurament no diran res al guia/bibliotecari però saben perfectament que això, al igual que trobar sempre una llibreria preciosa pel camí, no pot ser una simple casualitat.

Entraran a la biblioteca. La compararan amb la seva. - Sí, nosaltres, els bibliotecaris, diem que és la nostra biblioteca, què passa?!-. Fotografiaran tot allò que els inspiri i intentaran copiar-ho quan comencin a treballar. Però la inspiració no només els arribarà quan siguin a les biblioteques. La inspiració per agafar idees i adaptar-les a la biblioteca arriba en qualsevol lloc i en les situacions més inesperades. Al restaurant de la biblioteca d’Amsterdam (7a planta) a la taula et trobes una safata amb diverses revistes. A la mateixa biblioteca a la sala infantil, tot i tenir una gran superfície no hi ha ni una taula ni una cadira. Com a molt uns pocs coixins i butaques. Pots trobar-te que a una biblioteca de Chicago Ferran Adrià fa una xerrada sobre cuina i aquí et vols morir d’enveja. Visites una biblioteca a Itàlia i t’adones que “no estamos tan mal”. Entres a un bar literari de Praga, on a més de veure cervesa boníssima barata i fumar també es pot xerrar de literatura o filosofia. - On són aquests bars a Barcelona? Ja ho miraré quan arribi. Com s’ho fan per tenir tant públic? Serà la cervesa? Serà que es pot fumar? Serà la lectura?-.

Arribarà un moment de les vacances en què, com els nens, què volen retrobar-se amb els companys de classe, els bibliotecaris trobaran a faltar el contacte amb el públic. Per molts és una sensació que costa d’entendre i d’explicar però és així. Això passa i ja està.

L’altre dia llegia una frase que em va agradar “vull portar una vida en la que no necessiti tenir vacances”. Jo la veritat és que no ho he aconseguit però tampoc em puc queixar.

Bones vacances!