Qui sóc

Un bibliotecari poc corrent

Si sóc bibliotecari no és pas perquè m'agradés la lectura - no era el cas quan era bastant més jove. M'agradaven altres coses -. Tampoc per vocació. És gràcies a les meves professores d'anglès i matemàtiques de l'institut, què em van fer creure que mai seria capaç de treure'm una carrera universitària que inclogués alguna d'aquestes assignatures. Moltes gràcies Rose i a l'altra - de qui ni tan sols recordo el nom - per ser tan desmotivadores. Bé, a conseqüència d'això i després d'uns anys treballant com a repartidor d'aigua i mosso de magatzem vaig decidir estudiar una carrera per acabar amb els mals d'esquena. Aleshores no havia superat encara la fòbia a les matemàtiques i a l'anglès, així que vaig descartar les carreres que incloïen en el pla curricular qualsevol d'aquestes assignatures. Les opcions es van reduir a dos: Biblioteconomia i Ciències polítiques. Sempre m'havia agradat ajudar als altres i intervenir en l'evolució de la societat em resultava molt atractiu, així que, evidentment, vaig decantar-me per la Biblioteconomia. Un cop dins dels estudis tot va anar molt ràpid. Primer la diplomatura, llicenciatura, màster i oposicions. Vaig començar a treballar com a auxiliar de biblioteques itinerant al Consorci de Biblioteques de Barcelona. Després bibliotecari a les biblioteques de Nou Barris i de Fort Pienc, on vaig aprendre molt i vaig conèixer a persones meravelloses. I tot seguit va venir la feina a la Diputació de Barcelona fins al dia d'avui que sóc director d'una biblioteca pública de la zona metropolitana de Barcelona.

En l'últim any he tingut dues experiències extraordinàries - per poc habituals vull dir -. El meu pas pel programa de televisió Ahora Caigo, on vaig poder lluir amb orgull una samarreta amb un missatge de defensa de la nostra professió i la participació en el VII Congreso Nacional de Bibliotecas Públicas celebrat a Badajoz, on vaig aprendre molt dels professionals amb els que vaig coincidir.

Actualment les biblioteques satisfan la meva curiositat, em fan créixer professional i personalment, em fan creure que hi ha esperança per al món i donen de menjar a la meva família, per tant, és lògic pensar que les defensaré amb totes les forces.